M1.862 - PRC Àmbit millora de la pràctica educativa (formal) - Aula 3

Públic

Dilluns 19 d’octubre va ser el meu primer dia de pràctiques.

Però, per entendre com va anar aquest primer dia i com va ser la rebuda al centre, he de fer una mica de context previ: cal remuntar-se a la nit anterior. Una nit de nervis, d’aquelles en què notes el cansament al cos, però la ment no t’acompanya: Com serà demà? Trobaré totes les aules? Estaré a l’altura del que s’espera de mi? Per no preocupar-me en excés, em repetia a mi mateixa: «Cristina, demà, a aquestes hores, tots aquests dubtes estaran resolts i, el més probable, és que tot hagi anat millor del que t’imagines».

I així va ser.

Dilluns 19, amb menys hores de son de les que hauria volgut, vaig anar direcció a Castell d’Aro des de Sant Feliu de Guíxols, on visc. Era un dia plujós i hi havia més trànsit de l’habitual. En arribar a consergeria, vaig preguntar per la meva tutora de pràctiques, que m’estava esperant. Em va acompanyar fins a l’aula on havia d’anar i em va indicar on seria per si «tenia qualsevol dubte».

El matí va anar avançant com un videojoc en què vas superant diferents pantalles: a primera hora vaig conèixer el recurs del SIEI; a segona, el del PIM; després, la sala de professors; l’Aula d’Acollida i, de nou, el PIM, però aquesta vegada amb alumnat de 1r d’ESO i no de 3r. Al PIM vaig coincidir amb la cap del departament d’orientació, que em va posar al dia de moltes qüestions relacionades amb el centre. Jo, amb la meva llibreta blava, anava prenent apunts de tot. «Tu ves explicant, que jo agafo apunts com si fes una entrevista al diari Ara», li vaig dir a la Laura.

I així va ser com vaig començar a dibuixar un mapa del context de l’institut on passaré els dilluns fins al gener.

Es tracta d’un institut de tres pisos i, de moment, la meva dificultat més gran ha estat acabar d’ubicar-me amb les aules. Ara bé, això també diu molt de la bona acollida que he tingut. Tots els professors amb qui he coincidit m’han dit alguna cosa semblant a «qualsevol cosa, em preguntes» o «saps on has d’anar o t’acompanyo?». Són petits gestos que, quan arribes a un lloc nou i encara no saps ben bé on has d’anar ni què t’hi trobaràs, marquen la diferència. Gràcies a aquesta predisposició, em vaig sentir molt més tranquil·la i acompanyada.

Vaig marxar amb el cap ple d’informació, amb la sensació de victòria d’haver superat amb èxit el primer dia i amb una sensació encara millor: tenir ganes de tornar!

En marxar, em vaig acomiadar donant les gràcies per tot. La resposta va ser: «Gràcies a tu, Cristina!».

I, sincerament, no se m’acut una manera millor d’acabar el primer dia de pràctiques.